Murmuri

Murmuri

2017 – 57ª edició

 

ISTITUTO SANTA MARIA DELLA PIETÀ, CASTELLO

L’artista seleccionada per representar el Principat d’Andorra a la 57a edició de la Biennale di Venezia, Eve Ariza, va estudiar belles arts i va especialitzar-se en ceràmica a l’École Supérieure d’Art a Llemotges (França).

La seva instal·lació, Murmuri, és una reflexió sobre un llenguatge universal, una recerca aprofundida sobre el material en mutació i els orígens de les formes i dels sons. Reconectant amb la tradició de la ceràmica, Eve Ariza treballa sobre la multiplicació de la forma mil·lenària del bol, una de les primeres creacions humanes amb una utilitat concreta. “Accidentant” voluntàriament la base del bol, l’artista li dóna l’aspecte d’una boca de la qual s’escapen els preuats mur- muris. L’essència utilitària de l’objecte desapareix i la seva forma senzilla es transforma en verdader símbol de la connexió interhumana.

En Murmuri retrobem l’aspecte no només conceptual, sinó també sensual, tàctil, polític i subversiu d’altres obres que l’han precedit. D’una certa manera, el treball d’Eve Ariza a la vegada destil·la influències i conceptes, tot recalibrant aquesta història de la ceràmica per fer-se-la seva.

A més de la importància de la significació del material, la tècnica utilitzada per Ariza és en si una acció que dóna sentit a l’obra en general. La instal·lació compta aproximadament amb nou mil bols tornejats un per un, de la mà de l’artista. El procés de creació és així doncs extremadament físic, amb una durada d’uns sis mesos i, sens dubte, arriba a ser monòton. Podem imaginar que l’artista ha d’acceptar, en certa manera, seguir el tempo que dicta el mateix material. En el petit poble de Sainte Colombe (França), Ariza hi ha instal·lat el seu taller, especialment per crear els murmuris. En un entorn quasi totalment natural, es concentra per transformar cada pila d’argila tova en un objecte transmissor. Tal com un acte de rebel·lió tranquil·la en un món de l’art contemporani on el frenesí regna, Ariza es permet el luxe o la imperiosa necessitat d’escoltar i de viure al ritme del fang.

En col·locar els murmuris directament sobre un suport vertical, la màgia opera. La instal·lació es transforma en una experiència sensorial perquè cada bol revela, si s’escolta de prou a prop, el seu propi murmuri natural. Alliberada del contingut narratiu tradicional, l’obra provoca de bell antuvi un diàleg físic amb l’espectador. La seva grandesa que quasi podríem qualificar d’arquitectònica deixa pas, en un segon temps, a la delicadesa de cada bol-murmuri. Les línies modelades pel torn a l’interior de cadascun dels murmuris recorda sens dubte les ones sonores que es propaguen a l’infinit. Una reminiscència del “centre du suspens vibratoire” de què parlava Stéphane Mallarmé, aquella primera vibració purament poètica que va ser a l’origen de tota comunicació humana. Ariza posiciona l’espectador en el centre d’aquella vibració original que va constituir tota la matèria de l’univers. Es tracta d’una vibració a penes perceptible que incita al silenci, a la meditació, tot i que la instal·lació es troba al bell mig del bullici de la Biennal de Venècia.

La funció de l’artista contemporani és la de posar en relleu les problemàtiques actuals, obrir les consciències i elevar els esperits. Durant tota la seva carrera, Eve Ariza ha volgut fer reflexionar sobre la comunicació humana i les dificultats que travessa en la nostra societat postconsumista. A través de la ceràmica, però també amb happenings activistes, ha estat sovint crítica del microcosmos andorrà i de la seva imatge de país únicament orientat cap a activitats de caràcter comercial. Murmuri es conceptualitza com una etapa més de la seva lluita contra el “bla”, és a dir, contra el consum en excés d’imatges i sons que sembla tornar-se cada cop més l’únic fonament de les nostres societats. En aquest sentit, és una crítica acèrrima d’aquella “societat líquida” descrita pel filòsof Zygmunt Bauman, en la qual l’individu ja no vol integrar-se en una comunitat o un ordre establert, sinó que aspira insaciablement a la satisfacció dels seus propis desitjos.

MÍRIAM AMBATLLE MANCIET

Comissària

Decideixo posar-me en mans del fang i d’una roda que gira al llarg d’uns mesos per tornejar murmuris, un a un, cap d’igual, i escoltar-los. La terra té veu i ens parla. L’escolto, els escolto. Un ets tu, l’altre ella. Tots hi som representats. Les argiles decideixen a quin ritme les estiro. Algunes volen més voltes, d’altres, menys. Cap dia és semblant a l’anterior.

Des del torn veig i oloro natura i les estacions giren com la roda. Amb les rotacions i les repeticions apareix puntualment el dolor. El meu cos no hi està acostumat, no m’aturo i endavant. De murmuris n’hi ha molts de fets i se’n podrien fer moltíssims més.

La roda em centra, i jo centro el fang. Busco l’eix perquè sense ell no hi ha harmonia. Sense l’eix no broten els murmuris. El foc els fixa en el temps i els dóna colors de pell diferents, com el sol.

La meva intenció és que cada murmuri entri en ressonància amb el món mitjançant l’experiència
veneciana. Tot és molt simple, com la roda que gira.

EVE ARIZA

Artista

Galeria d’imatges