Murmuri

Murmuri

2017 – 57ª edició

 

ESGLÉSIA DELLA PIETÀ

L’artista andorrana Eve Ariza va néixer a França l’any 1973. Va estudiar belles arts, i va especialitzar-se en ceràmica a l’École Supérieure d’Art a Llemotges (França). Des de 1996 ha participat en exposicions col·lectives a França, Espanya, Holanda, Itàlia i Islàndia, al costat de col·lectius com Flamatoris i Paradise Consumer Group. La seva feina es divideix en obres escultòriques, tot sovint de fang, i happeningsactivistes. La seva lluita contra el ‘BLA’, la falta d’ètica i veritat en la comunicació entre humans avui dia, és un fil artístic continu en tota la seva obra. Representa el Principat d’Andorra a la 57a edició de la Biennale di Venezia amb una instal·lació monumental anomenada Murmuri, el seu projecte més ambiciós fins ara.

MÍRIAM AMBATLLE MANCIET

Murmuri és una reflexió sobre un llenguatge universal, una recerca aprofundida sobre el material en mutació i els orígens de les formes i dels sons. Reconectant amb la tradició de la ceràmica, Eve Ariza treballa sobre la multiplicació de la forma mil·lenària del bol, una de les primeres creacions humanes amb una utilitat concreta. “Accidentant” voluntàriament la base del bol, l’artista li dóna l’aspecte d’una boca de la qual s’escapen els preuats mur- muris. L’essència utilitària de l’objecte desapareix i la seva forma senzilla es transforma en verdader símbol de la connexió interhumana.

La utilització de la ceràmica va forçosament acompanyada del pes de la tradició i de la seva associació quasi automàtica amb la decoració i l’entorn domèstic. En la jerarquia clàssica de valors entre les diferents arts, la ceràmica queda sovint relegada a la mera artesania. També guarda, sens dubte, una dimensió infantil amb la qual ens podem tots identificar. La utilització de la ceràmica en l’àmbit de l’art contemporani s’ha fet més palesa des del final dels anys 90 del segle passat. Picasso i Miró, entre altres, ja havien modelat el fang per fer-ne petites escultures o vaixelles experimentals, però no és fins recentment que la ceràmica ha trobat el seu lloc en museus i exposicions internacionals.

En un món en què murs i barreres es volen construir per separar pobles, l’obra comporta en si un missatge d’unió i esperança per a qui vulgui parar-se a escoltar-lo

Els artistes contemporanis s’entusiasmen per la mal·leabilitat del material i comencen també a trobar-li una finalitat conceptual. Recordem per exemple l’artista ceramista català Pere Noguera que va voler ressaltar la seva dimensió poètica a través d’instal·lacions “enfangades”. També vénen a la ment les creacions feministes d’Hannah Wilke que, als anys setanta, exaltava les formes femenines a través de les seves escultures per combatre la visió fal·locèntrica dominant dins del món de l’art. Amb un simple plec de fang rosat l’artista va crear una imatge potent i subversiva del sexe femení. Més recentment, els artistes suïssos Fischli i Weiss van presentar una obra multitudinària a la Biennal de Venècia del 2013 amb centenars de figurins de fang sense coure. Tanmateix, l’artista que ha sabut repensar la ceràmica en la modernitat i donar-li els seus colors més polítics és el mundialment famós Ai Wei Wei. La seva obra manifesta la lluita de l’artista contra la repressió de la llibertat d’expressió, sobretot al seu país, la Xina. La ceràmica és per a ell un símbol del pes de la tradició xinesa, però també una eina per mostrar la hipocresia del sistema.

En Murmuri retrobem l’aspecte no només conceptual, sinó també sensual, tàctil, polític i subversiu d’altres obres que l’han precedit. D’una certa manera, el treball d’Eve Ariza a la vegada destil·la influències i conceptes, tot recalibrant aquesta història de la ceràmica per fer-se-la seva.
A més de la importància de la significació del material, la tècnica utilitzada per Ariza és en si una acció que dóna sentit a l’obra en general. La instal·lació compta aproximadament amb nou mil bols tornejats un per un, de la mà de l’artista. El procés de creació és així doncs extremadament físic, amb una durada d’uns sis mesos i, sens dubte, arriba a ser monòton. Podem imaginar que l’artista ha d’acceptar, en certa manera, seguir el tempo que dicta el mateix material. En el petit poble de Sainte Colombe (França), Ariza hi ha instal- lat el seu taller, especialment per crear els murmuris. En un entorn quasi totalment natural, es concentra per transformar cada pila d’argila tova en un objecte transmissor. Tal com un acte de rebel·lió tranquil·la en un món de l’art contemporani on el frenesí regna, Ariza es permet el luxe o la imperiosa necessitat d’escoltar i de viure al ritme del fang.

En col·locar els murmuris directament sobre un suport vertical, la màgia opera. La instal·lació es transforma en una experiència sensorial perquè cada bol revela, si s’escolta de prou a prop, el seu propi murmuri natural. Alliberada del contingut narratiu tradicional, l’obra provoca de bell antuvi un diàleg físic amb l’espectador. La seva grandesa que quasi podríem qualificar d’arquitectònica deixa pas, en un segon temps, a la delicadesa de cada bol-murmuri. Les línies modelades pel torn a l’interior de cadascun dels murmuris recorda sens dubte les ones sonores que es propaguen a l’infinit. Una reminiscència del “centre du suspens vibratoire” de què parlava Stéphane Mallarmé, aquella primera vibració purament poètica que va ser a l’ori- gen de tota comunicació humana. Ariza posiciona l’espectador en el centre d’aquella vibració original que va constituir tota la matèria de l’univers. Es tracta d’una vibració a penes perceptible que incita al silenci, a la meditació, tot i que la instal·lació es troba al bell mig del bullici de la Biennal de Venècia.

La funció de l’artista contemporani és la de posar en relleu les problemàtiques actuals, obrir les consciències i elevar els esperits. Durant tota la seva carrera, Eve Ariza ha volgut fer reflexionar sobre la comunicació humana i les dificultats que travessa en la nostra societat postconsumista. A través de la ceràmica, però també amb happenings activistes, ha estat sovint crítica del microcosmos andorrà i de la seva imatge de país únicament orientat cap a activitats de caràcter comercial. Murmuri es conceptualitza com una etapa més de la seva lluita contra el “bla”, és a dir, contra el consum en excés d’imatges i sons que sembla tornar-se cada cop més l’únic fonament de les nostres societats. En aquest sentit, és una crítica acèrrima d’aquella “societat líquida” descrita pel filòsof Zygmunt Bauman, en la qual l’individu ja no vol integrar-se en una comunitat o un ordre establert, sinó que aspira insaciablement a la satisfacció dels seus propis desitjos.

En el context polític i social actual, Murmuri es refereix també als moviments de poblacions humanes, presents i futures, i a la seva influència sobre les estructures socials i el medi ambient. Les diverses tonalitats del fang utilitzades al·ludeixen als diferents colors de pell d’arreu del món i per consegüent a les migracions en massa cada cop més freqüents. El fenomen de ressonància es transposa així als fluxos humans i al fet de traspassar fronteres i altres obstacles com ara les discriminacions racials. En un món en què murs i barreres es volen construir per separar pobles, l’obra comporta en si un missatge d’unió i esperança per a qui vulgui parar-se a escoltar-lo.

Galeria d’imatges